miércoles, 15 de diciembre de 2010

Tractament

VÍDEO

El principal objectiu en el tractament de la paràlisi cerebral és aconseguir que els pacients aconsegueixen el màxim grau d'independència dins de les limitacions imposades per la seva minusvalidesa motora. És necessari que els infants que neixen amb paràlisi cerebral precisin una bona planificació coordinada des de diferents àmbits i contextos que són: la família, el sistema educatiu, la societat... Ja que aquests si són coordinats de manera aïllada poden suposar elements negatius per a la persona amb la discapacitat.

Hi ha diverses etapes al llarg de la paràlisi cerebral però una de les més importants és l’etapa de l’educació integral.

·         - S’han de tenir presents les característiques de l’infant i oferir els suports necessaris per poder desenvolupar les seves capacitats d’aprenentatge.
·      - S’ha de considerar a l’infant no com un alumne o un pacient sinó com a una persona en fase de desenvolupament i formació que ha d’integrar els dos processos per aprofitar al màxim les seves capacitats.
·         - S’ha d’afavorir una integració òptima en el seu entorn social.

Paràlisi cerebral

Què és?

És una paràlisi no progressiva deguda a una lesió cerebral produïda, abans, durant o després del naixement que es tradueix en algun grau de discapacitat (limitació en l'activitat i possible restricció en la participació).

Tipus
La paràlisi cerebral s'ha dividit en quatre categories principals: espàstica, atetósica, atàxica i les formes mixtes.
- Paràlisi cerebral espàstica: Els músculs estan paralitzats i rígids; és la forma més freqüent, ja que suposa el 70% dels casos. L'hemiplegia, que afecta ambdues extremitats d'un costat, i la diplegia, que afecta les quatre extremitats però en major grau a les cames, són manifestacions freqüents. Els xiquets amb afectació lleu poden tenir una limitació només en certes activitats, com la carrera.
- Paràlisi atetòsica: Representa el 20% del total dels pacients amb paràlisi cerebral. Es caracteritza per moviments lents involuntaris de les extremitats o del tronc i l'arrel dels membres. Poden aparèixer també moviments violents semblants a què s'observen en pacients amb corea. Aquests dos tipus de moviments s'accentuen en situacions de tensió emocional i poden desaparèixer durant el son.
- Paràlisi cerebral atàxica: És poc freqüent (el 10% dels casos), i es caracteritza per debilitat i alteracions de l'equilibri i de la coordinació.
- Formes mixtes: Són freqüents i combinen aspectes de les anteriors. També són possibles alteracions de la visió, crisis convulsives i retard mental.


martes, 14 de diciembre de 2010

Tractament segons l'edat

VÍDEO


- Etapa Infantil: Serà fonamental incidir de manera preventiva, i per tant sobre tots els nens, en els requisits de la lectura. Entre tots ells serà clau l'augment de la consciència fonològica. Per a això s'utilitzaran materials orals (encara no s'ha començat la lectura), en els quals els nens hauran de crear rimes, derivar paraules,dividir paraules en síl.labes, etc.


- Entre els 6 i els 9 anys els objectius seran d'una banda augmentar la consciència fonològica, tant oral com escrita, i de l'altra millorar l'automatització de la mecànica lectora. Per al primer s'utilitzaran recursos similars als de l'etapa anterior, per la segona es tractarà d'aconseguir que el nen practiqui el més possible la lectura en veu alta. Tant en aquest moment, com en els posteriors, és fonamental que el subjecte llegeixi el més possible com a forma de millorar les seves habilitats. No obstant això no és tasca fàcil, ja que el nen o adult amb dislèxia el llegir pot resultar una tasca esgotadora i poc grata. Per tant serà fonamental trobar textos adequats a l'edat i interessos del subjecte i motivar de manera que llegir li resulti una activitat atractiva.En aquesta mateixa línia també serà fonamental conscienciar els pares i professors d'aquestes edats de les dificultats del nen, de manera que no se li exigeixi per sobre de les seves possibilitats ni es senti inferior als seus companys.

- A partir dels 10 anys està comprovat que és difícil augmentar la consciència fonològica i l'automatització de la lectura. Des d'aquest moment els objectius seran diferents; buscant fonamentalment l'ensenyament d'estratègies de comprensió de textos (cerca de paraules clau, subratllat, resum, etc.).



Mestres

VÍDEO

Per als professionals de l’ensenyança és de vital importància detectar precoçment els problemes de dislèxia si volen atendre adequadament la diversitat i contribuir a afavorir el desenvolupament personal, social i acadèmic d’aquests nens, evitant augmentar els problemes que alguns alumnes tenen a aquesta àrea d’aprenentatge tan crucial al nostre sistema educatiu. Són infants que des de l' inici de l’aprenentatge de la lecto-escriptura experimenten el fracàs en primera persona, i en ocasions fins i tot abans que s’inicií aquest aprenentatge, perquè amb freqüència, també manifesten dificultats en la integració dels colors, les formes, els tamanys, l’orientació espacial, confonen conceptes temporals com les hores, els dies de la setmana... solen manifestar tendència cap a la desorganització, distracció i torpesa motriu, tenen dificultats amb la comprensió i compliment d’instruccions orals i al desenvolupament del llenguatge oral, així com dificultats fonològiques i de pronunciació.

Diagnòstic

La dislèxia es manifesta fonamentalment a la dificultat d’aprendre a llegir i escriure correctament, situant el rendiment del nen en aquestes àrees substancialment per sota de l’edat cronològica del subjecte, el seu Q.I. i l’escolaritat pròpia de la seva edat.
Per dur a terme un diagnòstic correcte, s’haurà de realitzar un diagnòstic diferencial que permeti descartar les següents problemàtiques:
 
- Defectes sensorials (visuals i/o auditius)
- Q.I. per sota de la normalitat
- Pertorbació emocional primària
- Manca d’instrucció
- Problemes de salut greus que mediatitzin l’aprenentatge
- Lesió cerebral que pugui afectar l’àrea del llenguatge
- Retràs greu del desenvolupament

També pot ser significatiu per establir un diagnòstic de dislèxia, tenir en consideració l’existència de dificultats similars a la família.

Dislèxia

VÍDEO

És el trastorn per excel·lència del llenguatge escrit. Les persones que pateixen dislèxia es caracteritzen per tenir una lectura i escriptura pobres. La lectura de les paraules no és global, sinó síl·laba a síl·laba o fins i tot so a so. Poden ometre, substituir i invertir lletres a l'hora de llegir. No veuen la paraula globalment a primer cop d'ull, l'han de desxifrar. A l'hora d'escriure poden presentar disgrafia (dificultat en la cal·ligrafia) i cometen faltes d'ortografia arbitrària (regles ortogràfiques) i d'ortografia natural (es poden equivocar ja en fer el pas de fonema a grafema substituint-lo o ometent-lo).
La dislèxia és una dificultat significativa i persistent que afecta les habilitats lingüístiques associades a la lectura i a l'escriptura, especialment a la discriminació fonològica, la descodificació, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüènciació. 
Es manifesta com una dificultat d'automatització de la lectura, problemes d'ortografia i, de vegades, també del càlcul aritmètic. 
Les causes de la dislèxia no s'han de buscar en el quocient intel.lectual, ni en la situació emocional o sociocultural de la persona afectada.


Materials per persones amb cadira de rodes

- Cadires de rodes esportives ( el projecte va guanyar el premi PFC )

- S'està inventant una cadira de rodes controlada amb el cervell  

Un equip d'investigadors dirigit pel professor José del R. Millán a l'Institut Federal Suís de Tecnologia (EPFL), Lausana, Suïssa ha desenvolupat una cadira de rodes que pot ser controlada a través d'una interfície cervell-ordinador. El focus de la seva recerca se centra en l'ús directe dels senyals del cervell humà per controlar dispositius i interactuar amb el medi ambient. Estan involucrats en un gran conjunt de projectes complementaris, que balanceja el desenvolupament de prototips, on l'operació robusta en temps real és crítica, i l'exploració de nous principis.
Aquí veiem una prova basada en el moviment pel medi en una cadira de rodes simplement amb el pensament. El subjecte pensa en la seva dreta ja sigui en moviment o en el braç esquerre per generar el moviment cap a l'esquerra o dreta. L'interessant és que per realitzar una tasca en particular la persona no ha de pensar en aquesta tasca, sinó que es pot pensar en el que s'associa a aquesta tasca. En essència, l'equip pot ser entrenat per interpretar qualsevol pensament que la persona vulgui relacionar amb el resultat desitjat. Enginyosos!


VÍDEO

- L'adaptació de molts esports per a persones amb cadira de rodes, per exemple, el bàsquet, els relleus, el hoquei, ... 

VÍDEO

- Millores a nivell social ( rampes, serveis adaptats per a discapacitats, agafadors als passadissos, poms de les portes a 90 cm... )



Inclusió de discapacitats físics a les classes

VÍDEO
Relleus amb cadira de rodes


Proporcionen l'oportunitat per el jugador o jugadors, sigui quin sigui el seu nivell d'habilitat interès, a participar en activitats físic - esportives. Reconeixen el valor inherent de cada persona, el dret a prendre decisions i a cometre errors, la necessitat d'independència autodeterminació, així com el dret a triar.
La persona amb discapacitat es beneficia d'un programa esportiu inclusiu tant o més que qualsevol altra.


En programa d'activitats físiques inclusives:
• Les activitats són modificades i individualitzades segons sigui necessari. 
• Les expectatives són realistes i motivadores.
• La assistència es proporciona només en el grau adequat i requerit.
• El dret al risc ia la disponibilitat d'oportunitats és respectat.

Discapacitat física

Es diu que una persona té una discapacitat si física o mentalment té una funció bàsica limitada respecte de la mitjana o anul·lada per complet.
Dins de la discapacitat física trobem dos tipus:


  • Motòrica: Discapacitat física que pateixen aquelles persones que tenen afectada la capacitat de moviment per diverses causes (malformacions, accidents, lesions cerebrals...).
  • No motòrica: Discapacitat física que tenen aquelles persones que per causes orgàniques no poden desenvolupar una vida plena (cansament, malalties coronàries, renals, pulmonars...)

Associacions

Les següents associacions són de gran ajuda per les persones que tenen Síndrome de Down com per a les seves famílies. El dia internacional del Síndrome de Down és el 21 de Març, i cada any es realitzen diferents activitats al voltant d’aquesta malaltia.

- DOWN ESPAÑA: Els programes que desenvolupen abasten totes les àrees del cicle vital de les persones amb síndrome de Down i tenen com a objectiu assegurar la seva autonomia per a la vida. Té 83 representacions en les diferents comunitats autònomes.


- FUNDACIÓ PROJECTE AURA: Es va crear al 1989. La seva missió és ajudar a incrementar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual mitjançant la inclusió social i laboral seguint la metodologia del treball amb suport.


FUNDACIÓ CATALANA SÍNDROME DE DOWN: Aquesta fundació atén des del diagnòstic prenatal i naixement fins a l'edat adulta, i els seus serveis estan dirigits a persones amb síndrome de Down i/o altres discapacitats intel·lectuals.


Com afecta el Síndrome de Down als nens














Els nens amb síndrome de Down acostumen a compartir característiques facials com els ulls orientats cap amunt, les orelles petites i la llengua més gran.
Tenir un to muscular deficient, conegut com hipotonia, també és un tret característic dels nens/es amb la síndrome de Down. Els nadons en particular pot ser que semblin més febles en la seva constitució física. Encara que aquesta característica tendeix a millorar amb el temps, la majoria dels nens/es que pateixen de la síndrome de Down rarament arriben a aconseguir importants avenços en el seu desenvolupament -per exemple, seure, gatejar i caminar- una mica més tard que altres nens/es.
La síndromede Down afecta l'habilitat dels nens/es en diverses formes, però la majoria presenten discapacitat intel lectual de lleu a moderada. Aquests nens poden aprendre, i de fet ho fan, ja que són capaços de desenvolupar habilitats al llarg de les seves vides. Ells/es simplement arriben a les seves metes a un pas diferent, i per això és molt important no comparar a un nen/a que pateixi la síndrome de Down amb un altre nen/a que no ho pateixi, i tampoc és bo comparar entre d'altres nens/es que la pateixin.

Síndrome de Down

VÍDEO

La síndrome de Down és una alteració genètica produïda per la presència d'un cromosoma extra en  la parella cromosòmica 21, de tal forma que les cèl·lules d'aquestes persones tenen tres cromosomes en comptes de dos. Aquest error congènit es produeix de forma espontània, sense que existeixi una justificació aparent, per tant, no es pot actuar per tal d’impedir-ho.
Aquesta malaltia normalment porta discapacitats visuals i auditives, defectes cardíacs i intestinals, dificultats amb la memòria, en el moviment i dificultats per realitzar la pinça.
Amb el pas dels anys la societat ha anat evolucionant per tal de respondre a les necessitats que tenen les persones amb Síndrome de Down i les seves famílies, la seva integració a la societat, el reconeixement dels seus drets i la millora de la seva qualitat de vida. 


A l'escola

VÍDEO

El professor que tingui un alumne amb discapacitat auditiva a l’aula haurà de tenir en compte algunes de les recomanacions següents:

LA COMUNICACIÓ 

- Cal escriure missatges o frases clau senzilles, per facilitar l’enteniment i, sobretot, utilitzar comentaris aclaridors freqüents.
- En el cas del llenguatge de signes, tot i que hi hagi un intèrpret present heu de parlar directament a l’individu. Heu d’utilitzar tant com sigui possible gesticulacions i expressions facials.
- Per cridar l’atenció de la persona heu de moure la mà o tocar-lo lleugerament a l’espatlla.
- Heu de parlar amb naturalitat i claredat sense exagerar ni remarcar massa.


RELACIONAT AMB LA LECTURA LABIAL...
-  No heu de parlar mai sense que l’estudiant estigui mirant directament.
-  Mentre es parla, no us poseu la mà a la boca... és a dir, eviteu qualsevol interferència en la lectura labial.
-  La persona sorda té una falta de vocabulari, no coneix tots els girs de les frases i no reconeix totes les paraules, per això heu de tenir en compte que: heu de construir frases no gaire llargues ni concretes i evitar parlar de manera rudimentària.
-  Si és necessari, cal acompanyar la comunicació verbal amb un gest o una paraula escrita.

UBICACIÓ ESPACIAL
- L’estudiant amb disminució auditiva ha d’estar ben situat a l’aula, a les primeres files, a prop de les persones que parlen.
- La seva posició ha de possibilitar també l’orientació cap als companys segons el tipus d’activitat.
- S’ha de situar lluny d’àrees sorolloses.
-  No ha d’estar mirant de cara a la llum. La labiolectura és millor si la llum prové de darrere de l’estudiant.

Suports tècnics

Les pròtesis auditives i les ajudes tècniques (audiòfons, implants coclears, emissores FM) faciliten a les persones sordes un accés més bo al so, a la parla i a la llengua oral de l’entorn cultural, social i laboral.

- L’AUDIÒFON: És un dispositiu electroacústic que amplifica els sons de l’entorn i potencia els sons de la parla per damunt dels ambientals. Els alumnes amb sordeses fins a 90 dB obtenen habitualment bona resposta auditiva amb l’audiòfon. Hi ha diferents tipus d’audiòfons. La tecnologia digital facilita la discriminació del llenguatge i de la comunicació dels nens sords.
LES EMISSORES DE FREQÜÈNCIA MODULADA: Es tracta d’un sistema de transmissió a distància, format per un emissor que generalment porta el professor i per un receptor que porta l’alumne sord, connectat al seu audiòfon. L’equip pot ser portàtil, petit i de poc pes, i permet la mobilitat del professor i els alumnes. Aquesta opció ofereix situacions acadèmiques més facilitadores per l’alumne amb discapacitat auditiva. Els avantatges que té aquest sistema són que redueix el soroll ambiental i que resol el problema de la distància. 
També es poden utilitzar per escoltar la televisió, música (aparells de CD, MP3…) i qualsevol altre aparell, connectant-lo a la sortida d’àudio.

L’IMPLANT COCLEAR: És una pròtesi auditiva que transforma els senyals acústics en senyals elèctrics; té components interns i externs. La part interna, que es col·loca mitjançant cirurgia, està composta per uns elèctrodes que s’introdueixen dins de la còclea, i per un transformador amb un imant col·locat darrere l’orella, a sota de la pell. La part externa, formada pel micròfon, el microprocessador, les bateries o piles i el transmissor, amb els cables corresponents, capta els sons i els transmet a la part interna. La part externa té forma retroauricular o de petaca.


La Sordesa


VÍDEO
Problemes d'audició


És la carència o afectació del canal auditiu d’adquisició i/o transmissió de la informació.

La sordesa és la pèrdua de l’audició, és a dir, de la capacitat que s’adquireix progressivament i creix amb el procés de maduració global dels nens i nenes de la mateixa manera que la vista o la resta de sentits. 
Pot tenir diferents orígens i afecta el desenvolupament de la parla i tots els aprenentatges escolars dels nens i nenes. 
Aquesta afectació pot ser parcial o total, transitòria o permanent, guaribles amb tractament mèdic o no. Els nens sords o amb deficiències auditives importants no escolten les veus i els sons de l’entorn i això els provoca un endarreriment en l’adquisició i l’estructuració del llenguatge i, de retruc, en l’adquisició dels aprenentatges escolars. 


El nen deficient visual


VÍDEOS
Causes i símptomes de la ceguesa infantil
¿Com puc educar al meu fill si té ceguesa?


Quan el nen pateix una pèrdua sensorial, les confusions entre les percepcions del món extern i les seves pròpies, les personals, son majors i la carència aferencial forma part, de manera freqüent, de la carència afectiva precoç.
Un dèficit sensorial pot alterar els processos de desenvolupament psíquic i social, pel fet de produir-se una alteració en les formes de comunicació i diàleg entre el nen i el seu medi.
La major quantitat d'informació arriba a l'ésser humà a través del sentit de la vista, directa o indirectament. És a dir, que quan un nadó neix privat de la visió no pot accedir a la estimulació lluminosa, ni tampoc a la que li proporciona el coneixement de l'espai immediat (manipulació, percepció de distàncies, reconeixement de formes i diferents mides...). Així, doncs, el nadó cec no estimulat rebrà molt menys informació que el nadó vident, i les seves experiències seran molt menys variades. A més, tindrà dificultats per explorar el seu entorn, per aprendre a través de la imitació i per establir relacions amb els objectes i les altres persones (entendre que el món arriba més enllà del seu propi cos).
Els educadors que han comprovat que els nens cecs segueixen un desenvolupament paral·lel al dels nens vidents, parteixen d'unes idees bàsiques per afrontar l'educació dels nens deficients visuals des dels primers mesos de vida:
  • L'organisme posseeix altres vies sensorials (olfactives, tàctils, auditives) que, adequadament estimulades, poden compensar en gran mesura la falta de visió, de manera que no s'alterin seriosament el desenvolupament evolutiu general.
  • El desenvolupament del nen cec no és el mateix que el del nen deficient visual greu que posseeix restes visuals. Això és molt important a l'hora d'establir les activitats del programa d'atenció precoç.
  • Un nadó cec que no rep cap tipus d'estimulació intencional és més passiu perquè no pot atendre als estímuls visuals ni captar els objectes que l'envolten. No es tracta d'una incapacitat del nen cec per reaccionar, sinó de la falta d'instruments que li permetin fer-ho. El desenvolupament de la capacitat auditiva i tàctil tampoc són innates, sinó que també s'hauran de desenvolupar mitjançant l'aprenentatge.

  • El llenguatge és un instrument d'informació fonamental pel nen cec des dels primers moments. Els hi serveix de contacte amb el medi que el rodeja, sobre tot, quan no és possible mantenir un contacte tàctil (objectes llunyans, persones, espais, esdeveniments...).

Sistema Braille

El braille és un sistema de lectura i escriptura tàctil dissenyat per a les persones cegues.
Va ser inventat a mitjans del segle XIX pel francès Louis Braille, que es va quedar cec a causa d'un accident produït durant la seva infantesa mentre jugava al taller del seu pare. Quan tenia tretze anys, el director de l'escola de cecs i sords de París (on estudiava el jove Braille) li va demanar que provés un sistema de lectoescriptura tàctil inventat per un militar anomenat Charles Barbier per transmetre les ordres a llocs avançats sense necessitat de delatar la posició durant les nits. Al cap d'un temps, Louis Braille va descobrir que el sistema era vàlid i el va reinventar utilitzant un sistema amb vuit punts. Al cap d'uns anys, el va simplificar deixant-lo en el sistema universalment conegut i adoptat de sis punts.


Deficiència visual


Un deficient visual és una persona amb una visió que no arriba, malgrat les correccions òptiques adients, el 100% de resta visual. La resta visual la formen dos paràmetres de definició visual: la agudesa i el camp.
- AGUDESA VISUAL: És la capacitat de distingir les formes dels objectes a certa distància i es mesura amb la proba de les lletres (o les formes geomètriques) de minvant grandària, establint cada línia, vista o no, un 10% de agudesa visual.
- CAMP VISUAL: És l’angle que l’ull veu, corresponent 90º a cada ull (total 180º). El camp es redueix, bé "tancant-se" pels costats, bé de forma aleatòria, a causa de taques que es formen a l’ull.
La persona que, malgrat l’ús de correccions òptiques, no aconsegueix arribar al 100%, però supera el 50% de resta visual porta una vida normal i possiblement no tingui consciència de la seva disminució. En canvi, per sota del 50%, comença a tenir dificultats evidents i es diu que té baixa visió. S’ha de tenir en compte que, per sota del 20% de resta visual, les dificultats visuals són severes i fan imprescindible l’ús de tècniques d’adaptació.

La ceguesa

La ceguesa és la pèrdua total o parcial del sentit de la vistaEls tipus de ceguesa que hi ha són els següents:
·         Ceguesa Parcial: és quan la persona veu amb baixa visió o no té la suficient capacitat de tenir una bona visió i es veuen obligats a usar ulleres per tenir la visió excel·lent. Existeixen diversos tipus depenent del grau i tipus de pèrdua de visió, com són la visió reduïda, el escotoma, la ceguesa parcial (d'un ull) o el daltonisme.
·         Ceguesa Total o Completa: és quan la persona no veu ni sent absolutament gens, ni tan sols llum ni flaix (resplendor).
Quan el nen pateix una pèrdua sensorial, les confusions entre les percepcions del món extern i les seves pròpies, les personals, son majors i la carència aferencial forma part, de manera freqüent, de la carència afectiva precoç.
L'organisme posseeix altres vies sensorials (olfactives, tàctils, auditives) que, adequadament estimulades, poden compensar en gran mesura la falta de visió, de manera que no s'alterin seriosament el desenvolupament evolutiu general.
El desenvolupament del nen cec no és el mateix que el del nen deficient visual greu que posseeix restes visuals. Això és molt important a l'hora d'establir les activitats del programa d'atenció precoç.
El llenguatge és un instrument d'informació fonamental pel nen cec des dels primers moments. Els hi serveix de contacte amb el medi que el rodeja, sobre tot, quan no és possible mantenir un contacte tàctil (objectes llunyans, persones, espais, esdeveniments...).

Introducció

És el dia Internacional de les persones amb discapacitats, i nosaltres com a persones que formen part de la Comissió per l'Atenció a la Diversitat de la nostra escola, volem mostrar alguns materials i/o ajudes interessants d'alguna d'aquestes discapacitats, de les quals tenen alguns alumnes nostres, per sensibilitzar a tota la comunitat educativa.